El príncep cec

Aquí teniu el conte que em va procurar una menció especial en el premi relat breu solidari. La menció especial va estar ben bona: una senalla de productes ecològics i un sopar per a dues persones a Es ginebró (nyam nyam!). Que gaudiu del conte!

El príncep cec

Conten els vells que ara fa molt de temps va existir un príncep que era estirat i capriciós. Aquell príncep vivia en un castell amb els seus pares i amb tots els servents però el destí va voler que cap dels servents hagués tengut infants per tant aquell príncep era l’únic nen que habitava en tot el castell.

L’únic company de jocs que tenia el jove príncep era un majordom, el vell Pere. I tanmateix aquell homenet anava tornant gran i més gran fins que va arribar un moment que ja no va poder arrossegar-se pel terra, ni córrer, ni acotar-se, ni res de res i només pogué jugar a jocs de taula i això al jove príncep l’hi semblava avorrit.

— “Per què no anau a jugar amb els altres prínceps”, l’hi digué un dia el vell Pere.
— “Els altres prínceps són avorrits, tan sols juguen a polo, fan esgrima, no saben jugar. A més viuen molt enfora”
— “Aleshores”, continuà el savi majordom, “podríeu anar a conèixer els nens de la ciutat”
— “Això mai!”, replicà el príncep , “Els nens de la ciutat van bruts i fan pudor”

Després de molt insistir el savi majordom aconseguí que el príncep accedís a fer una volta per la ciutat. Però tanmateix cada cop que veia un infant se’n allunyava tant com podia.

Aquell dia la sort volgué que voltant voltant el príncep i el majordom passassin per davant una jugueteria i quan veié totes les joguines estrafolàries i plenes de color el nen volgué entrar-hi.

— “És un honor rebre una visita del príncep en persona”, saludà el jugueter, “Cercàveu alguna cosa en especial?”
— “Vull totes aquestes joguines!”, digué el príncep mirant orgullós el vell jugueter.
— “Totes, senyor?”
— “Totes, he dit”
— “Però si és així ningú més tendrà joguines”
— “Això no és cosa meva, prepara’m totes les joguines que demà mateix enviaré una comitiva de servents perquè les venguin a cercar”

I d’aquesta manera el príncep se’n tornà cap el castell impacient perquè arribàs el dia següent i poder jugar amb les seves joguines noves.

Durant uns mesos el príncep va gaudir sol de totes aquelles joguines, però com tothom sap, tenir molt sol donar més maldecaps que alegries i aquell príncep aviat se n’avorrí.

— “Pere”, digué, “Prepara l’abric que avui mateix tornarem a aquella jugueteria”

I d’aquesta manera el príncep sortí del castell decidit a cercar més joguines però en arribar a la jugueteria la trobaren tancada i en el seu lloc hi havia un forn.

— “No hi havia una jugueteria aquí?”
— “I tant”, respongué la fornera, “era la única de la ciutat però es veu que fa uns mesos el jugueter va vendre tot el que hi tenia i amb els diners que va fer va trobar que ja se podria retirar.”
— “I estau segura que no hi ha més jugueteries?”
— “Bé, n’hi ha una altra però ningú hi va perquè la regenta un dimoni.”

Després de reflexionar-hi una estona el príncep se decidí a anar a la jugueteria del dimoni i per molt que hi insistí el vell Pere no aconseguí dissuadir-lo. Demanant per tota la ciutat on era la famosa jugueteria arribaren.

El seu aspecte exterior no convidava a entrar-hi. Només hi havia un rètol de fusta on s’hi podia llegir “La jugueteria del dimoni”. Davall uns vidres bruts deixaven veure un trist mostrador pràcticament buit on tan sols hi havia una bicicleta vella.

— “I això és tot?”, remugà el príncep, “Per això hem recorregut tota la ciutat?”
— “Molt millor així.”, replicà el majordom, “Tothom sap que els dimonis posen un preu molt elevat”

En aquell precís instant sonà la campaneta de la porta d’aquella vella botiga i un dimoni baixet i rabassut guaità des de dins.

— “Passin, no quedin aquí defora.”
— “Escolta, dimoni! Ets tu el propietari d’aquesta botiga?”
— “Si, majestat, Grúnkol per a servir-lo.”
— “I no hi tens res més que aquesta vella bicicleta?”
— “Senyor, no hauríeu de jutjar les coses pel seu aspecte extern. Heu de saber que aquesta bicicleta és molt especial.”

El dimoni agafà la vella bicicleta hi pujà al damunt i tan aviat com començà a pedalar una estranya música se sortí de la bicicleta, milers d’autòmates sorgiren del seu interior i ballaren al so de la música i llumets de colors il·luminaren la petita tenda.

En veure allò el príncep s’entusiasmà i preguntà al dimoni què en demanava a canvi.

— “Sóc un dimoni”, fou la resposta que donà aquest, “tot el que necessito ho tenc. Farem una cosa, jo l’hi deixaré la bicicleta i quan se m’acudi quin podria ser el preu vendré a visitar-lo al seu castell.”

Quan el dimoni se presentà a veure el príncep, una setmana més tard, el jove ja estava tan enamorat d’aquella joguina que no se’n podia desfer de cap manera. Cada cop que se posava a voltar amb la bicicleta semblava com si se n’anés a un altre món. Tant el fascinava aquella bicicleta que no rondinà gens quan va saber quin era el preu a pagar.

— “Senyor príncep”, digué el dimoni, “si voleu que no m’emporti la bicicleta m’haureu de pagar.”
— “I què és el que vols?”
— “A la ciutat hi ha molts infants que mai han tengut joguines, el que vull és que els hi doneu totes les joguines que teniu llevat de la bicicleta.”
— “Molt bé, doncs demà mateix enviaré una comitiva de criats a repartir les joguines.”
— “Crec que no m’he explicat bé...”, continuà el dimoni, “el que vull és que vos mateix aneu a repartir les joguines. Si no és així les joguines mai arribaran als seus nous propietaris i mentre això no passi no em donaré per pagat i us prendré la salut a canvi.”

En els dies que van seguir a aquell el príncep volgué repartir les joguines però tan aviat com veia la bicicleta sentia la necessitat de jugar-hi i d’aquesta manera deixava passar l’hora de repartir les joguines. Així el príncep anà desenvolupant una ceguera que quant més anava més greu era fins que aviat no hi veié gens ni mica.

I un cop cec se n’adonà que no podia gaudir de la bicicleta. Aleshores amb ajuda del vell majordom començà a repartir totes les joguines entre els infants de la ciutat. I aquests cada cop que el veien arribar se posaven contents a cantar i ballar darrere seu.

Hi va haver una nena que l’hi agradava especialment al príncep. La petita Aina. I el príncep, cada cop més neguitós, no veia l’hora de recuperar la vista per a convidar a la petita Aina a jugar al seu castell. Bé sabia que la nena era pobra però aquesta vegada no l’hi treia gens la son.

Finalment quan va haver regalat la darrera joguina recobrà de cop la visió. Va preparar un bon dinar i hi va convidar tots els seus nous amics. Però aquell dia la petita Aina no se presentà.

— “Algú sap on és la petita Aina?”
— “Ha quedat a casa seva, estava molt trista.”

I el príncep sense pensar-ho dues vegades agafà l’abric i sol anà a trobar la seva amiga.

— “Aina, què tens que estàs tan trista?”, digué en trobar-la.
— “Sóc cega de naixement”, explicà la nena, “i aquests dies, per art de màgia he anat guanyant visió, però ahir, no sé per què vaig tornar-la a perdre. Per què la vida m’ha permès veure-hi si havia de tornar a perdre la visió?”

El príncep se n’adonà que si la petita Aina hi havia vist al llarg d’un temps era perquè havia emprat la seva vista i ara que l’havia recobrada la nena tornava a ser cega.

El dia següent agafà la bicicleta i decidit anà a veure el dimoni.

— “Et torno la bicicleta, dimoni, a condició de que permetis veure-hi a la meva amiga.”
— “La bicicleta és seva, majestat, i no la hi canviaré per una vista.”, fou la resposta del dimoni Grúnkol.

Però el dia següent la petita Aina es despertà i havia recobrat la vista. Molt alegre anà a contar-ho al príncep i en arribar se trobà el majordom que l’hi explicà que si havia recobrat la vista era perquè el príncep la hi havia regalada. “Però tothom sap que no hi ha reis cecs”,afegí el majordom “per això el príncep necessita que l’hi torni la vista.”

Tanmateix diuen els vells que aquell príncep no acceptà que l’hi tornassin la visió. Passaren els anys, la petita Aina s’hi casà i fóren rei i reina. I diuen que, cec i tot, aquell regne no conegué rei millor.