divendres, 11 d’agost del 2017

dilluns, 1 d’abril del 2013

Una punyalada amagada

Ha passat inadvertida tapada per el drama social cada cop més greu d'Espanya, però la Ley Lasalle és una vertadera punyalada al poble. Si la Ley Sinde aprovada pel govern del PSOE ja era una aberració aquesta la deixa en ridícul.

Amb aquesta llei se dóna carta blanca a la comisió Sinde per a tancar qualsevol web que considerin il·legal, sense necessitar el vist i plau d'un jutge.

Se parla de tancar webs que aporten enllaços a contingut descarregable que vulneri els drets d'autor. Per a comparar-ho amb alguna cosa, en Pepito te un hort i ven verdures, però no cotitza, en canvi el supermercat si. L'hort de'n Pepito és il·legal. En Miguelito el coneix. Algú demana on pot comprar verdures ecològiques i en Miguelito l'hi dóna l'adreça de'n Pepito. Una comisió del govern se n'assabenta i tanquen en Miguelito per haver donat l'adreça de'n Pepito.

Algú me dirà que no puc comparar verdures produïdes i venudes pel mateix pagés amb música produïda per una persona i venuda per una altra. Pot ser veritat però considero que ilegítim que el govern (al servei del ciutadà, en teoria) crei una comissió per a treballar al servei de les societats de gestió (que poc tenen a veure amb l'autor de l'obra però se'n beneficien. En Pepito és músic, en Miguelito l'hi produeix un disc i en Juanito cobra 4 euros cada cop que algú el posa i dóna 30 cèntims a repartir entre en Miguelito i en Pepito).

A més les societats de gestió continuen cobrant per obres que no són seves (doblers que si el propietari no reclama en un temps límit se queden ells), continuen cobrant dues i tres vegades per cada obra (recordem el cas de la perruqueria multada per tenir la radio posada i no pagar, tot i que la pròpia emissora de radio ja paga pel dret a posar la música).

I com no la pàgina web amb més enllaços a descarregues de contingut que vulnera els drets d'autor (Google) se n'allibera. Per què?

Aquesta llei és una estafa, un atemptat contra les persones, un intent de manipular internet, un nou intent d'un sistema podrit, corrupte i carca que vol sobreviure sense adaptar-se als canvis. NO A LA LLEI LASALLE!!

dilluns, 25 de març del 2013

Personalitzar el navegador (I)

Per aquells que us costa una mica llegir. Sabíeu que podeu augmentar o reduir el text de les pàgines web? No funciona sempre i no és igual d'eficaç amb tots els navegadors. A aquest efecte el navegador més adient per a fer això és el Mozilla Firefox.

Si anam a la barra de navegació i entram a "Visualitza/ Mida de la pàgina" en primer lloc haurem d'activar "Augmenta el text només" després simplement haurem de prémer la tecla "Control" i mentre la tenim premuda premem la tecla "+" tantes vegades com volguem per a augmentar la mida ("ctrl" i "-" per a reduïr o "ctrl" i el nombre "0" per a tornar a la mida original).

Si ho fem sense haver activat Visualitza/ Mida de la pàgina/ Augmenta el text només el que passarà serà que en comptes de canviar la mida del text canviarem la mida de tota la pàgina.

Si en comptes d'emprar Firefox empram el Google Chrome encara que no sempre obtindrem resultats el que hem de fer és anar a la barra de navegació prémer "Edita/ Preferències" això obrirà una altra finestra, anam a baix de tot (Mostra la configuració avançada..) i cercam "Contingut web". En aquest apartat podrem canviar tant el cos de la lletra com el tipus de lletra i el zoom de pàgina. No és tan còmode i ràpid com en el Firefox però d'aquesta manera deixam configurada la mesura per defecte del navegador.

Hi haurà pàgines, com aquest blog, en les que no obtindreu cap resultat però n'hi haurà d'altres que per defecte a partir d'aquest moment la lletra se us mostrarà més gran o més petita.

Si encara emprau l'Internet Explorer en primer lloc us recomano que ho deixeu de fer perquè és lent, incompatible amb moltes aplicacions i endarrerit amb els standards web. Això darrer vol dir que potser us estau perdent moltes coses que els dissenyadors posen a les pàgines Web i que l'IE encara no suporta. Si tot i això el voleu seguir emprant per a canviar el cos de lletra heu d'anar a "Pàgina/ Mida del text".

dissabte, 2 de març del 2013

El naixement de'n Perico

Seguint la dinàmica explicada en l'entrada anterior us diré que en Perico va aparèixer a la meva vida perquè els meus pares ballaven ball de bot, són méstres, perquè vaig néixer a Calvià el 1981 i perquè vaig conèixer en Toni Massegossa.

Dit així sona rar: m'explico. Vaig néixer l'any 1981 a Calvià, la qual cosa ha marcat tota la meva infantesa, si hagués nascut a Palma o un altre any l'efecte no hauria estat el mateix.

Per aquella època a Calvià un poble amagat entre muntanyes només arribaven els canals de Televisión española i Televisió de Catalunya. Aquells anys per TVE emetien la sèrie de Jim Henson, El cuentacuentos, serie que d'haver tengut els animes japonesos de Tele 5 i Antena 3 probablement no hauria vist.

Pel fet de viure a Calvià i haver nascut el 81 me va tocar anar a l'únic institut que hi havia a Calvià, l'IES Calvià (Santa Ponça). Uns anys més tard no hauria tengut el mateix efecte però en aquella època en aquell institut hi havia una professora que va determinar el meu futur. Estic parlant de na Xesca Cabot.

El primer any d'institut la vaig tenir a l'assignatura de català i me va agradar tant com era que vaig decidir que l''any següent m'apuntaria a classes de teatre, perquè sabia que les feia ella. Per aquella època estava estudiant per a ser biòleg marí. Volia estudiar els taurons en el seu entorn. Però el fet de conèixer-la juntament amb el fet que sempre m'ha agradat pintar va canviar el meu trajecte cap a les belles arts.

Anys més tard, havent començat dues carreres sense arribar a acabar-les estava fent temps per anar a estudiar teatre a Barcelona i ma mare, aleshores directora d'una escola, va parlar de les meves cabòries amb els representants d'una editorial que l'hi van proposar que fes contes, cosa que vaig fer tot i que no volia estudiar teatre per acabar fent allò.

Després d'estudiar teatre a Barcelona vaig tornar a Mallorca i vaig anar a parlar (animat pels meus pares) amb un antic company seu de ball de bot, en Kake Portas, showman/titellaire/attezzista per a treballar un estiu a les seves ordres.

Tot i que no vaig treballar amb ell la reunió no va ser infructuosa. En Kake me va animar a que (si realment volia dedicar-me al teatre) me fes de contacontes o titellaire. Això juntament amb el fet d'haver vist El cuentacuentos i d'haver treballat prèviament de contacontes em va acabar d'encaminar.

Un cop introduit dins el món dels contes vaig anar coneguent gent d'aquest món, n'Aina Jimeno, en Pep Banyo, en Toni Massegossa... i precisament va ser aquest darrer qui va provocar el naixement de'n Perico. A un festival de teresetes ell havia fet portar un ventríloc del País Basc: Elvi el ventrílocuo, i me va “obligar” a veure'l, tot i que no en tenia gens de ganes.

Tant em va marcar l'actuació d'Elvi que poc després vaig estrenar sense gaire èxit La capsa màgica d'Andersen. Per a mirar de salvar l'espectacle vaig fer una titella d'escuma i només veure-li la cara vaig saber quina veu tenia, fins i tot davant el mirall em vaig atrevir a imitar n'Elvi. Estava presenciant el naixement del meu inseparable amic.

dimarts, 26 de febrer del 2013

Contar una història: desmuntant la Blancaneus

Tant si són fictícies com reals a l'hora d'explicar o inventar històries hem de tenir en compte un parell de coses:

Els detalls no són importants tret de quan ho són. Hem de saber distingir entre detalls importants i detalls sense importància per a saber en quins podem perdre el temps i en quins no. No és important d'on era Cristòfor Colón però si que ho és saber que era navegant. No és important saber que Blancaneus era filla única però si és important saber que era molt maca.

La importància o no d'un detall depèn del pes que tengui en la història.

Però sens dubte l'element més important d'una història és l'acció. Això no vol dir que hagi de tenir tirs, persecucions en moto en contra-direcció i explosions, però si que ha de passar alguna cosa. I el més important no és com passa si no què passa, per què i què provoca.

La madrastra de Blancaneus demana a un caçador que mati a Blancaneus. Sense aquesta acció no hi ha història Això la converteix en el detonant de la història. NO és important si l'ha de matar amb una sageta, amb un punyal o amb un cogombre, SI és important saber per què vol la madrastra que la matin i què provoca la desició de la madrastra. Fins i tot és important saber que el caçador se l'emporta al bosc a matar-la.

El que diferencia el detall importat del bosc i el detall irrellevant de l'arma és que el fet que la facin dur al bosc influirà en el decurs de la història mentre que l'arma no ho farà.

Blancaneus és molt maca, més que la madrastra i la darrera se posa gelosa. Per això la fa matar. I com que és tan maca el caçador no la pot matar però la deixa al bosc.

Que Blancaneus sigui maca és un detall que influirà en el transcurs de la història en diferents moments: determinarà la desició de la madrastra, la del caçador, la dels nanets d'acollir-la, la dels nanets de fer-li un taút de vidre i la del príncep de besar-la. Que és maca és un detall que no podem obviar.

Per altra banda els Grimm podrien haver decidit que la dolenta de la història era la germana de Blancaneus, una amiga, Miss Alemanya 1320 o el fantasma d'una reina i podríen haver decidit enverinant-la donant-la-hi un plàtan. Encara que canviàs la manera la estructura seguiria intacta. Sigui com sigui el que no ajuda a aquesta història en concret és que se conti la història (per posar un exemple) de com va arribar la madrastra a ser tan dolenta o per què se va casar amb el pare de Blancaneus.

divendres, 22 de febrer del 2013

Qui te sa coa de palla...

Molt de mal els han d'haver fet al nostre "estimat" govern els comentaris que van fer els actors a la gala dels goya.

Hi ha qui diu que una gala com aquesta no és lloc per a fer reivindicacions. De fet el president de l'acadèmia havia donat l'ordre de que no es tornàs un altre "no a la guerra" fent referència als premis de 2003. Jo personalment penso que els actors tenen l'oportunitat (i el deure) de donar relleu a la deplorable situació que està vivint Espanya.

Però el títol d'aquest comentari va directament pels polítics del PP i més concretament pel senyor Montoro i el senyor León de la Riva, batle de Valladolid.

I és que aquests senyors, per no rompre amb la dinàmica, intenten posar el poble contra els actors desprestigiant-los. Diuen que no paguen imposts, que critiquen hospitals que després han desmentit el que s'ha dit, que vesteixen d'Armani però recolzen els deshauciats...

El que veig és un govern caduc, irresponsable i corrupte que intenta esborrar l'amenaça. Un govern irresponsable que destrueix famílies facilitant els acomiadaments, prohibint l'avort mentre retira ajudes a la dependència, permetent que els bancs els deixin sense casa, rescatant aquests mateixos bancs. Un govern dictatorial i absolutista, que censura, talla els recursos d'educació i cultura, prohibeix les protestes i envia la policia a carregar contra els ciutadans.

Un govern de corruptes que intenta tapar les seves cagades desviant la nostra atenció cap a una altra banda dient que els nostres defensors "vesteixen d'Armani".

dissabte, 16 de febrer del 2013

L'IES Santa Maria

Contar contes m'apassiona, i sentir-los, descobrir-los,... tot en els contes m'apassiona. Però si contar contes a infants és apassionant contar-los a adults és suprem i contar-los a nens d'institut i veure que responen bé és insuperable.

 Malauradament no passa molt sovint que un contacontes pugui anar a un institut a explicar contes als nens i a la biblioteca la gent te la mania de pensar que els contes són per a nadons. Els infants que van a la biblioteca cada vegada són més petits. Un temps era habitual veure nens i nenes d'entre cinc i deu anys. En aquest moment rara vegada se veu un nen de vuit-nou anys per la biblioteca, ja no diguem un de 10.

 Hi ha qui dirà que els infants són més madurs ara que fa vint anys. Realment és així? Jo personalment no hi estic gaire d'acord.

 Està clar que alguna cosa ha canviat. No pretenc discutir-ho. Els nens de fa vint anys arribaven als 15 saltant per damunt els arbres, fent cabanyes al bosc, jugant a bolles o canviant cromos i un llarg etzètera. Ara en canvi prefereixen fer coses de grans. És aquest motiu suficient per a considerar-los més madurs? Definitivament NO. Tot el contrari: els nens ara són moltíssim més dependents dels seus pares/mares, i no és cap secret que la majoria están sobreprotegits.

 És per aquest mateix motiu que quan un infant de 8 anys diu que no vol a veure el conte perquè és per petits el pare o la mare de torn se'l creu o més aviat el deixa fer per no haver de discutir.

 Tampoc m'estranya que pensin així. Les mares i els pares porten als seus infants de dos i tres anys a la biblioteca i com que no poden deixar el germà petit també el porten amb el cotxet. Això si no porten només el nadó recent nat. L'efecte és CATASTRÒFIC.
Hi havia un temps que anar a la biblioteca era sinònim d'estudi, respecte, silenci, tranquil·litat. Ara la gent entra a la biblioteca parlant pel mòbil quasi a crits. Si durant l'espectacle els sona l'agafen tranquil·lament i se posen a parlar. Si el nadó recent nat que no hauria d'esser allà perquè tanmateix no entén res se posa a plorar la majoria no surten de la biblioteca, ni tan sols de la sala on s'està fent el conte. Si el nen de tres anys es cansa del conte i se posa a jugar amb un altre un 80% de les mares i els pares el deixen fer!! El que és encara pitjor, la gran majoria no se n'adonen que el seu fill o la seva filla destorba l'espectacle perquè fet i fet estan parlant amb un amic o una amiga al fons de la sala a plena veu. Com se n'haurien d'adonar, doncs?
 Per això quan un institut com l'IES Santa Maria d'Eivissa em contracta per una actuació em poso de molt bon humor. A elles, sobretot a n'Elena Ribes, els hi dec moltíssim.